Boscos de pi blanc

Les pinedes de pi blanc ocupen gran part de les solanes de Sant Mateu i de Salo. En total ocupen 1800 ha del municipi.

Són boscos propis de climes mediterranis i submediterranis. Acostumen a aparèixer entre roures, alzines i, a mesura que guanyem alçada o fresca, en alguna clotada, s’acompanyen també de peus de pinassa. El seu sotabosc és ric en matolls que els agrada el sol (heliòfils). Entre altres hi creix el garric, el romaní, el llentiscle, l’aladern, el càdec i el lligabosc mediterrani. L’estrat herbaci sol ser abundant, amb un gran recobriment de llistons i fenassos, carxoferes (donzells), pinzells, sanguinària blava, etc. A diferència dels alzinars o rouredes que presenten un sotabosc limitat per les seva naturalesa, les pinedes de pi blanc conviuen amb una varietat de sotabosc depenent de la zona que han colonitzat. D’aquesta manera hi podem trobar brolles, prats secs, joncedes, garrigues o bardisses. A les pinedes més càlides hi podem trobar pràcticament la mateixa comunitat d’animals al llarg de l’any. A les capçades denses i espesses hi corren bruels, mallerengues carboneres i emplomallades, mosquiters pàl·lids, algun tudó, merles i esquirols, entre d’altres. El pi blanc és molt abundant perquè té una alta capacitat de dispersió i és poc exigent pel què fa a les condicions del sòl. Poden créixer en zones erosionades, amb sòls esquelètics i amb condicions d’humitat desfavorables. Totes aquestes característiques fan que siguin molt eficaços en la colonització de grans extensions agrícoles que han sigut abandonades al llarg del segle XX.

El pi blanc i el foc

El pi blanc representa el primer estatge de formació dels boscos de les nostres contrades. Té un tronc que no sempre és ben dret, amb una escorça grisenca i una capçada que a l’inci és cònica però a mesura que el pi va creixent es torna més ovalada i caòtica, esclarissada, irregular i desmanegada. El pi blanc és l’espècie de pi més precoç. Als 15 anys ja pot formar pinyes fèrtils i n’és un gran productor. Les pinyes tarden uns dos anys a madurar. A diferència dels altres pins, les pinyes del pi blanc no s’obren i es mantenen, la majoria d’elles tancades. En cas d’incendi, l’escalfor fa que totes les pinyes s’obrin al mateix temps i caigui una pluja de pinyons que seran els primers nous colonitzadors després de l’incendi. La densitat de plançons de pi blanc després d’un incendi és altíssima, de fins a desenes d’exemplars per metre quadrat, com ha succeït en algunes zones de Sant Mateu. Sovint els primers estadis de propagació del pi blanc s’acompanyen de brolles d’aromàtiques (de romaní, de timó,…) que , com que són espècies que els agrada el sol, normalment després d’un incendi incrementen la seva distribució. Si les condicions no han estat les idònies perquè es reproduís el pi blanc (per manca de peu , perquè hi abundava més la pinassa…) es poden formar grans tapissos de brolles que tenyeixen les solanes dels tons lilacis del romaní i timó. Aquest és el cas de moltes solanes de Sant Mateu on abans del foc hi havia pi blanc i pinassa.

Oficis i treball

El pi blanc va ser molt important per a la generació de calor i escalfor per a molts pobles i ciutats.  Fins al primer terç del segle XX, de les teies de les soques velles se’n feien teies, que il·luminaven moltes masies i pobles. També se  n’aprofitava la brancada se’n feien costals que nodrien gran part dels forns de pa i de calç de la zona. De la llenya se’n feien torrats, feixos de llenya més gruixuda que  servia per cremar. L’arribada dels combustibles fòssils, a partir dels anys cinquanta, va fer disminuir fortament, fins a la desaparició, aquests aprofitaments. Amb ella es desestructurava una cadena de feines del bosc que ho acabava aprofitant tot, deixant-los transitables i de qualitat.

També fins els anys seixanta, de les teies de pi blanc se’n feia pega vegetal. Es feia una doble destil·lació en uns pous de pedra construïts a les vessants de muntanyes . La pega s’utilitzava per unir juntures, impermeabilitzar bótes, sabates… i també era curativa, i s’usava principalment per a curar extremitats trencades dels ramats. Sovint, al costat del forn de pega, hi havia un forn de ginebra. Es tractava d’un procés similar però amb fusta seca de ginebre o de càdec. Se n’obtenia oli de ginebra, poderós desinfectant.

Ja a partir dels anys setanta la fusta es destinava a fer pasta de paper i també per a fabricar caixes de fruita, entre altres destinacions de les serradores.

Jo i una colla tallàvem els pins i després passava una colla a recollir els costals i a netejar el bosc

Pere Manau, Trullàs (Aguilar de Segarra), 1922. Visqué a Cucala (Castelltallat) i a la Botiga de Sant Mateu.

El meu germà petit era costalaire, esporgava els pins, enfeixaven les branques i ho venien als forners a ciutat per fer el pa. Quan va arribar el gasoil aquesta feina s’acaba.

Anna Planes, les Planes (Sant Mateu), 1922.

Es posava una reixa de ferro i un xapo clavat a la paret i anava fent claror. I amb un mica de teia amb un misto ja podies encendre el foc a tot arreu. I llavors per anar amb els animals, per no anar a les fosques, també s’hi anava amb les teies.
Miquel Ferrer, cal Sec (Castelltallat), 1932.