El paisatge del municipi de Sant Mateu de Bages el protagonitza la Serra de Castelltallat, que a Sant Mateu rep el nom de Serra de la Sala. Vessants, pendents, rases i pobles s’han adaptat a una orografia governada per la Serra de Castelltallat, originada per un plegament fa 16 milions d’anys que va originar els Pirineus.
El punt més alt de Sant Mateu, dalt de la serra, és de 936 m, i la clotada més fonda no arriba als 300m. Aquestes clotades són acompanyades per rases, torrents i rieres, com la de Salo i Coaner, afluents del Cardener.
Les pendents dibuixen el paisatge i també la cultura de la terra Així, en les zones de solana hi trobem predominança de boscos de pi blanc, alzinars i carrascars, i brolles de romaní, crescudes després dels focs del 1994 i del 1998. Són zones més propenses a la vinya i a la olivera, i és on hi trobem diferents barraques de pedra seca, tan a la solana de Castelltallat, la zona solei de Salo, i la solana i plans de Sant Mateu. A les obagues avui hi trobem boscos de pinassa, a aquelles zones que no es van cremar, i rouredes de fulla petita, de rebrot i també d’antigues, i també alguna zones rouredes de roure martinenc (tant de rebrot com de sobrevivents als focs). A les vores de les rieres i rases, principalment la de Coaner, i en menys mesura a la de Salo, hi trobem tímides formacions de boscos de ribera.
Entre fortes pendents, antigament hi trobàvem nombroses feixes entre boscos que, a solana, eren destinades a vinya i olivera, i a l’obaga a cereal. Amb l’arribada de la fil·loxera, la mecanització i la gran gelada de la candelera del 1956 moltes d’aquestes feixes van ser abandonades i ocupades per bosc.
Els pobles de Sant Mateu de Bages són essencialment forestals. La importància del bosc de pinassa determina que la serra de Castelltallat sigui declarada espai d’interès natural (PEIN) l’any 1992.
LA CULTURA DEL BOSC
Sant Mateu de Bages és terra de pinassa. Sempre ha estat explotada, i especialment a partir dels anys 1950, quan comença a gaudir d’una rendibilitat econòmica superior a la del roure i l’alzina. Principalment se n’aprofitava la fusta, per a construcció (principalment per a bigues i llates de fusta), més endavant per a fer posts per telefonia i llum (a partir del 1950 aprox.), i també per a fabricar caixes de fruita i pasta de paper (a partir del 1960 aprox.).
Entre els anys cinquanta i vuitanta la importància de l’explotació de la fusta de pinassa fou tal que va ser el pilar de moltes economies familiars. Els ingressos que generaren van permetre a moltes masies comprar el primer tractor, comprar i renovar maquinària, o subsanar les despeses familiars més importants.
A zones més soleies o no tan frescals, la pinassa pot formar boscos mixtos amb rouredes, alzinars i pi blanc. Fins ben entrada la dècada del 1950, abans que apareguessin els combustibles fòssils, del bosc s’aprofitava tot. Els roures i alzines (principalment, però també el pi blanc) eren un recurs fonamental per a la generació de calor i combustió. S’utilitzava tant a les llars (llenya, feixos, carbó, carbonet) com a sectors industrials. La brancada que resultava de la talla es recollia per fer costals o torrats, i feixos de llenya que compraven els forns de pa, fàbriques i bòbiles de Manresa i voltants. La brancada també s’aprofitava per fer carbonet, molt demandat durant la minera (anys quaranta, fins a principis del 1950).
Amb l’arribada dels combustibles fòssils els aprofitaments secundaris dels boscos mixtos de pinassa disminueix dràsticament. La disminució comença amb l’arribada del gas butà a mitjans del 1950, i s’intensifica amb el seu desplegament, l’aparició del gasoil i la intensificació dels diferents combustibles fòssils.
A partir de la dècada del 1980 l’aprofitament de la fusta de pinassa va començar a disminuir, acompanyat del tancament de fàbriques de pasta de paper. Des de llavors el sector forestal es manté, però molt més debilitat. L’aprofitament principal continua sent per a pals. Amb tot, els boscos de finals del 1980 són boscos que, a diferència dels boscos del 1950, tenen un estrat herbaci i arbustiu molt dens.
El bosc, i principalment les pinedes de pinassa, eren la guardiola de les masies. Es treballava i s’extreia la fusta, normalment amb rotacions de 8-10 anys. Es cuidava també com a inversió a mitjà i llarg termini. Si mai es necessitava diners per un assumpte urgent o important, es recorria al bosc.
Fins ben entrada la dècada del 1960 la fusta que es tallava es pelava al bosc, se li treia l’escorça, que no s’aprofitava. Això va durar fins els anys 1960, a partir del qual la mecanització va fer anar buidant els boscos de feines de manufactura de la fusta tallada.
Des de l’aparició dels combustibles fòssils el sector forestal va anar perdent aprofitaments. Entre la època prèvia a l’aparició dels combustibles fòssils i l’actualitat es passa del consum de 5 tn. de bosc per càpita d’un ciutadà adult que són substituïts per 5 bombones de butà equivalent en propà (Boada, 2013).
Avui, boscos antics i joves nascuts arran del foc, continuen sent els protagonistes de la identitat i manera de fer de Sant Mateu de Bages. Recollir-la, reconèixer-la, i difondre-la és la principal eina per a potenciar-la i conservar-la i contribuir a la millora de la gent que hi viu i la treballa.