L’OBAGA DE CASTELLTALLAT
Castelltallat és un poble del municipi de Sant Mateu de Bages amb una extensió aproximada de 3500 ha, el 85% de les quals són massa forestal. D’aquesta manera, els boscos han sigut els protagonistes del paisatge i la vida local al llarg del temps. El dolmen de Castelltallat (2200aC) dona fe que aquest territori ha estat poblat des de temps prehistòrics.
L’obaga de Castelltallat està situada a al vessant nord del poble i acull les zones més frescals i riques en pinassa de tot el municipi. Aquests boscos han estat sempre dominats per pinedes de pinassa (pinus nigra subsp salzamanii), intercalades amb alguns rodals de roures i alzines, i algun peu de pi roig. La qualitat d’aquests forests va ser un dels principals motius de la declaració de la Serra de Castelltallat com a Espai Natural Protegit (PEIN) el 1992. Es parlava de boscos madurs, un dels ecosistemes més complexos, rics i estables del país.
D’aquests boscos, principalment se’n aprofitava la fusta, utilitzada per a la construcció, a partir dels anys 50 per fer posts per telefonia i llum i també per fabricar caixes de fruita i pasta de paper. Aquesta explotació va ser un vertader impuls per a moltes economies familiars: els ingressos que va generar, va permetre a moltes masies comprar el primer tractor i assumir d’altres despeses familiars importants.
Descarrega’t el llibret de ruta clicant aquí
PAISATGES DE SALO I COANER
El paisatge de Salo és divers i modelat per les rieres que delimiten serres i defineixen els diferents aprofitaments de l’economia rural. La més meridional limita amb la serra de Castelltallat i és abrupta, motiu que dificulta el treball del camp. A més a més, les fortes pendents de la zona d’obaga fan que el conreu hi sigui poc viable. D’aquesta manera, la gran majoria de terres de conreu, es troben a la zona de Mejà, ja a la solana. El bosc frondós de pinasses de l’obaga és considerat un bosc madur.
Salo és un llogaret situat a l’extrem nord-est de Sant Mateu de Bages, municipi al qual pertany. Limita amb el Solsonès i amb el municipi de Navàs. Antigament era un territorio defensat pel Castell de Salo o Salau, documentat de l’any 966. Més endavant incorpora el poble de Mejà, que havia disposat de parroquia propia.
Salo ha patit els efectes dels dos grans incendis forestals que ha patit la Catalunya central. Concretament, la zona sud-oest es va veure afectada pel foc del 1998, i la part més meridional (zona de Font-freda), pel del 1994 (tot i que en menor mesura).
Les rieres de Vallmanya i Matamargó s’uneixen al pont de les Dues Aigües, formant la riera de Salo, que desemboca al riu Cardener a l’alçada de Valls de Torruella. La riera de Coaner també passa per Salo.
Descarrega’t el llibret de ruta clicant aquí
TERRA I CAMP A SANT MATEU DE BAGES
El paisatge de Sant Mateu poble és, juntament amb Salo, el què presenta més zones de conreu de tot el municipi. Està format per un petit nucli i masies disseminades. La carena de la sala, que delimita el terme, es suavitza a l’altura del nucli de Sant Mateu, on apareixen els plans de Sant Mateu. En aquests plans, com el de can Server o el del Mestre, la vinya i
l’olivera, juntament amb el cereal i fruiters, han tingut un pes molt important. Molts cellers i coberts de les cases conserven avui trulls o premses de vi del seu passat vitivinícola.
Aquests camps els trobem envoltats principalment de boscos de pi blanc amb algun peu de pinassa en ambients o clotades més frescals. Abans de l’afectació pel gran foc del 1994, els boscos de pinassa els trobàvem principalment a la serra de la Sala, i també a clotades fresques com el Clot de Fontanet, que avui encara en conserva.
Descarrega’t el llibret de ruta clicant aquí
ANTIGUES I NOVES ROUREDES A CASTELLTALLAT
Malgrat el domini dels boscos de pinassa, els roures i les alzines sempre han format part del paisatge de Sant Mateu de Bages, i també de Castelltallat. Des de que se’n té coneixement oral, i segons documentació antiga de mitjans de segle XIX, les rouredes i alzinars s’han desenvolupat en petites bosquines entre pinedes. Les respostes al qüestionari
de Francisco de Zamora, al segle XVIII, ja deien que les alzines gairebé no existien al Bages occidental. De fet, els mapes de principis del segle XX, concretament la minuta municipal del 1920, ubica tan sols l’existència de petits alzinars a la banda de Prat Barrina, a la solana prop de Biosca, a la zona de solana de Puigdellívol i Vilalta, a la serra de la Sala i sobre sant Mateu.
Descarrega’t el llibret de ruta clicant aquí