Boscos de pinassa

Els boscos de pinassa són els grans protagonistes de sant Mateu de Bages. Al 2009 ocupava gairebé 2000 ha del municipi.

Les pinedes de pinassa són boscos densos, sovint irregulars, que trobem a les zones més frescals de la muntanya mitjana. Dominats per la pinassa, amb algun rodal de roures i alguns peus de pi rojalet, presenten un sotabosc molt ric en esbarzers i boix, que són acompanyats per un grapat d’arbustos espinosos com l’arç blanc, l’aranyoner, la ginesta sessilifòlia, el sanguinyol, el tortellatge o l’olivereta. L’estrat herbaci és ric i s’hi desenvolupen joncedes i fenassars de fenàs de marge, que formen catifes que alberguen, entre elles, gran varietat de flors com la viola, la primavera, la polígala, la rogeta, els corniols, etc. Hi abunden les mallerengues, com la cuallarga o la carbonera, i el
mosquiter pàl·lid, el pinsà i el pit roig, hi són molt abundants. Hi són comuns el tudó, la merla, l’àliga marcenca, la cornella, el cucut, els picots verd i el garser gros. També hi trobem la guineu, la fagina i el ratolí de bosc. Recentment, hi ha hagut un creixement de les poblacions de cabirol i de porc senglar. El motiu n’és l’augment de zones obertes, que afavoreix especialment el porc. Aquesta obertura i canvis del sotabosc són causats tant per la manca de gestió forestal (degut a una forta davallada de l’extracció de fusta i al fet de no haver-hi pastureig) com pels impactes de l’incendi del 1998, que obra espais i fa aparèixer matollars i boscos baixos de rouredes. Són també indrets molt adequats al creixement de bolets com camagrocs, rovellons, llenegues i fredolics.

La pinassa i el foc

L’estratègia de la pinassa per a protegir-se de l’efecte del foc és tenir una escorça molt gruixuda i les gemmes protegides. També desenvolupa una mena d’autopoda, que fa que les branques inferiors no visquin gaire i així deixen el tronc nu i eviten que, en cas de foc al sotabosc, les flames arribin a la capçada. Quan el foc afecta les pinedes de pinassa, aquestes no disposen de pinyes madures ni pinyons madurs que facilitin la regeneració d’aquesta espècie després del foc. D’aquesta manera, quan el foc afecta boscos mixtos de pinassa i pi blanc, aquest últim passarà a ser l’espècie dominant. Per contra, els boscos mixtos de pinassa i roures esdevindran rouredes rebrotades.

Oficis i treball

L’explotació dels boscos de pinassa ha estat la base del treball de gran part des masies de Sant Mateu de Bages. La seva explotació és bàsicament per pals. A partir de principis dels anys 1960 la demanda creix molt degut al desplegament de la xarxa de llum, i més endavant de telefonia, que necessitava posts pel cablejat.  També s’havia utilitzat per fer bigues per cases.

Antigament les pinasses també s’havien sagnat, se’ls feia un forat al tronc per treure’n la reïna, que s’utilitzava per les seves propietats medicinals.

Moltes cases van poder fer el pas del treball agrari amb animals al treball amb màquines gràcies als guanys que proporcionava la pinassa. De fet el bosc era considerat una guardiola, es reservava una part perquè es poguessin vendre alguns pals quan hi havia una necessitat imprevista.

Fins aproximadament els anys 1960-1970 , els troncs es tallaven i es pelaven al bosc. Al bosc hi trobàvem talladors o picadors, arrastradors, peladors… I la fusta es venia arbre a arbre, que eren seleccionats i marcats. Amb l’arribada de l’economia capitalista es passa de vendre per pals (o arbres marcats) a vendre per tonelades, creant més dificultats als propietaris de mantenir un bosc de bona qualitat. A més a més, l’entrada a la Unió Europea i la posterior globalització provoquen una forta competència amb fustes d’altres països, i progressivament l’augment general del cost de vida fa incrementar molt els costos de treball i jornals del bosc. L’activitat forestal comença a davallar de forma important a partir dels anys 1980.

Tallàvem a l’hivern, quan l’arbre no saba. Érem una colla de talladors i peladors. Passàvem el dia al bosc, tota la temporada d’hivern. La gent es cuidava i menjava bé perquè la feina era dura. Fèiem un bon foc i hi fèiem escudella. Normalment el pelador era qui la vigilava.
Miquel Ferrer, cal Sec (Castelltallat), 1932.